El poble de Mata es troba al sud de la ciutat de Banyoles. El mot significa planta de tronc curt que treu branques a prop de terra. Així doncs, podem deduir que antigament en aquest paratge hi devia haver-hi un bosc.

Aviat es va poblar, i l'esglèsia de Mata ja data del segle XII. Formada per una sola nau de travertí tallat i acabada amb punta d'ametlla. Està dedicada a Sant Andreu Apòstol.Cal remarcar el campanar, despadanya cobertr  amb una teulada d'ampla volada. En aquest campanar hi podem trobar dues campanes que es van col.locar el 1952. La més petita s'anomena Maria Fàtima i la més gran Maria Dolors-Miquela.

Situat al sud-est del municipi, entre Miànigues i Mata, les Pedreres és el poble més jove de Porqueres.

Com a element arquitectònic destacable trobariem la seva esglèsia de Sant Joan de les Pedreres, edificada l'any 1975-1977, coincidint amb l'època en que el barri sobre el qual estava situada s'anava formant.

  La seva construcció és molt senzilla, sense cap element arquitectònic important. Una creu de ferro dóna identitat a l'edifici com a esglèsia. L'interior, amb la seva senzillesa, aconsegueix una calidesa produïda en part, per la pedra de Porqueres com a element bàsic en la seva decoració.

La Festa Major de les Pedreres es celebra per Sant Joan, el 24 de juny

Porqueres està situat a la riba occidental de l'estany de Banyoles, a 182 m d'altitud.

La seva esglèsia parroquial de Santa Maria, és documentada del 906, quan estaba sota la possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Posteriorment passà a formar part del monestir de Sant Esteve de Banyoles.

Situat a l'origen de la vall del Matamors, entre les serres de Sant Patllari i Biert, conserva en bon estat l'esglèsia dedicada a Sant Cebrià, que durant anys formà part del Comtat de Besalú i l'arxiprestat de Banyoles, i una ermita molt antiga dedicada a Sant Patllari.

 Com a elements arquitectònics que també caldria esmentar, trobariem la capella de Sant Bartolomeu de Matamala, d'orígen romànic, on podem trobar encara avui, una imatge d'alabastre policromat de Sant Bartolomeu.

 Pujarnol compta també amb un castell situat davant l'esglèsia parroquial, que conserva encara una torre del segle XIII, una barana de fusta al pati interior i una ampla escala de pedra.

Destaquen també el gran nombre de masos, alguns ja desapareguts, com Mas Malagelada, Mas Coll, Mas d'Esperapans, Can Nierga, Can Sutirà, Can Comas, Can Puig,....

El terreny en aquest veïnat era de secà i de mitjana qualitat, s'hi feia blat i llegums, es criaven xais i el bosc d'alzines i roure i tenia força importància.

La festa Major de Pujarnol es celebra el 4t diumenge del mes de Setembre.

L'antic camí que provenia de la vall de Campmajor, passat el coll de Guixeres rebia la benvinguda de l'esglèsia de Merlant, amagadota a poques passes del camí, mig colgada pel bosc. L'actual edifici romànic, escortat per vellíssims xiprers, presideix un país escabrós, perdut, i cada dia més salvatge per allò del desdoblament.

 La serra de Merlant es troba a l'extrem nord-oest del municipi de Porqueres.

L'esglèsia de Merlant és d'una sola nau amb volta de punt i d'ametlla i està dedicada a Sant Quirze i Santa Julita. D'orígen romànic té forma de copa. La portalada és de dovella i protegida per una cornissa semicircular. Originàriament el campanar era d'espadanya; més tard es construí un cos sobre la volta que li donà l'estructura actual.

Sortint de l'esglèsia trobem el pedró des d'on es beneïa el terme i es demanava la protecció divina sobre les collites.

Uns dels masos més importants dins el terme de Merlant és el Mas Gallifa, Ca l'Estrada i Can Soler.

Està considerat un dels espais més bonics del municipi, destaca pel seu encant paisatgístic. Antigament formava part de l'antiga filial de Banyoles i del comtat de Besalú. Es troba situat a l'altiplà d'Espolla, al nord-est del municipi. El que més destaca en aquest veïnat són les masies i els camps que les envolten. A Usall el terreny era de mitjana qualitat i s'hi feia blat, oli i llegums i s'hi criava bestiar de treball.

El municipi de Porqueres no es constitueix com a una unitat geografica natural, però Miànigues amb les seves serres, turons i paisatges suaus, és diferent a la resta de pobles que formen la Porqueres actual. Miànigues compta amb un clima atemperat i amb paratges de gran bellesa.

Situat al sud de l'estany de Banyoles, entre les carreteres locals de Pujarnol i Camós es troba a 220 metre sobre el nivell del mar.

Els seus límits són, al nord amb la carretera de Camós, al sud la carretera de Pujarnol, a l'est el camí anticde Girona a Olot, i a l'oest la Perpinyana. Una part important del poble es concentra al voltant de l'esglèsia parroquial, però la majoria de cases pairals estan repartides pel terme.

La seva esglèsia parroquial està dedicada a Sant Romà i va ser cedida el 957 al monestir de Banyoles pel bisbe de Girona. Té per sufragània l'antiga parròquia de Sant Pere de Guèmol de Banyoles. Miànigues apareix esmentat en els documents com a Millianicas (957), Milleanicae (1086) i Millanicae (1097).

Miànigues celebra la seva festa major el primer cap de setmana de setembre.